Des de la fibra òptica als smartphones, passant per aerogeneradors i motors de vehicles elèctrics, els disset elements químics coneguts com a “terres rares” són presents en la nostra vida quotidiana mentre passen desapercebudes. Fa poc han estat al focus mediàtic gràcies, en part, a unes declaracions de Donald Trump. De fet, ja fa anys que institucions com l’Agència Internacional de l’Energia i la Unió Europea hi van al darrere, perquè es consideren minerals crítics per a la transició energètica, la digitalització i la indústria militar. El setembre de 2022, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, proclamava que “el liti i les terres rares aviat seran més importants que el petroli i el gas”.
Les terres rares són elements diferents que s’agrupen sota aquest nom per les seves propietats conductives i magnètiques similars. Al contrari del que pugui semblar, són força abundants en l’escorça terrestre. Es troben barrejades amb altres elements, i calen processos químics tècnicament molt complexos per fer efectiva la separació. Sovint, cal separar-les d’elements radioactius com el tori o l’urani, i això planteja greus riscos per al medi ambient i la salut de les persones.
Les primeres terres rares es van descobrir a la segona meitat del segle XVIII i els disset elements es van classificar com a grup a finals del segle XX. Aleshores, van començar a ser molt utilitzades amb finalitats industrials: van resoldre el problema de com il·luminar àrees industrials extenses a un cost baix durant les llargues hores de foscor d’hivern al nord d’Europa. Això permetia que la producció continués després de la posta de sol. I així, van contribuir a allargar les hores de productivitat de les fàbriques durant l’expansió del capitalisme industrial.
Últimament, se’n parla pel seu rol en l’anhelada transició energètica: els imants permanents, que utilitzen neodimi, praseodimi, disprosi i terbi, es fan servir per als motors dels aerogeneradors i dels vehicles elèctrics. Ara bé, també els drons, les bombes i els míssils “intel·ligents” són tecnologies que fan servir aquests imants. Més enllà dels imants, per les seves propietats incandescents i òptiques, s’utilitzen terres rares en nombroses tecnologies digitals (pantalles d’ordinador, mòbils, aparells de rajos X, etcètera).
Per tant, cal entendre que el creixement de la demanda projectat no es deu només a la substitució de l’energia fòssil per la renovable: és molt més complex. De fet, també s’utilitzen terres rares en les tecnologies de refinament de petroli. Segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, el 2020 només el 16% de la demanda global de terres rares provenia de la indústria renovable. Aquest percentatge es preveu que incrementi, amb el desplegament de la transició energètica, entre un 24% i un 41 % el 2040, segons l’ambició de les polítiques que s’implementin. Ara bé, el percentatge restant provindria de la demanda generada pels sectors digital i militar.
Els EUA i Europa s’han llançat a una cursa per aconseguir terres rares sense haver de fer tractes amb el gegant xinès, que controla el 70 % de les extraccions
Alhora, la cadena de subministrament de les terres rares està controlada per la Xina: al voltant del 70 % de l’extracció i el 90% del processament tenen lloc al seu territori. Per trencar aquesta dependència, els Estats Units i Europa s’han llençat a una cursa per aconseguir accés a terres rares sense haver de fer tractes amb el gegant xinès. En aquest context, tenir un dipòsit de terres rares amb concentració suficient converteix un territori en potencial objectiu. I com escrivia la geògrafa Julie Klinger, en el seu llibre Rare Earth Frontiers (Fronteres de terres rares, Cornell University Press, 2017), el més fàcil és buscar terres rares en regions remotes, poblades per comunitats marginades amb normativa ambigua o molt feble.
A Madagascar, un país que encara pateix les seqüeles de la colonització francesa, hi ha, entre altres recursos, terres rares. Empreses estrangeres veuen una oportunitat de negoci sota el subsol de l’illa. Tot i tractar-se d’un territori on la majoria de la població viu en zones rurals sense accés a l’electricitat, ara se’n volen extreure recursos per assegurar la continuada acumulació de beneficis d’unes poques empreses. Tot plegat, justificat per la “urgència de descarbonitzar l’economia”, el mite del progrés tecnològic, el rearmament dels països de l’OTAN i la promesa de creixement econòmic i prosperitat per Madagascar.
“Encara que ho pagui amb la meva vida, continuaré lluitant fins al final”, diu Paulette, camperola portaveu de l’organització FARM (per les seves sigles en francès, Dones en Acció Rural de Madagascar). Fa anys que lluita contra l’obertura d’una mina de terres rares al costat de casa seva, a la província Toliara, al sud-oest del país. L’alternativa seria renunciar als seus mitjans de subsistència i comprometre el futur de les generacions futures. A banda de la sequera prolongada i altres impactes agreujats pel canvi climàtic, les poblacions de la zona s’enfronten a l’amenaça imminent d’una mina que transformaria per sempre les seves vides.
Les comunitats de Toliara saben, per l’experiència de la mina operativa des del 2008 a Fort-Dauphin (al sud-est de Madagascar) que els seus mitjans de subsistència estan en perill. Operada per Rio Tinto, multinacional minera britànica-australiana, l’explotació existent ha comportat la destrossa del territori, contaminació de l’aigua, pertorbació dels ecosistemes, impactes negatius en la salut de les comunitats, canvis en l’agricultura, prohibició d’accés als boscos, fragmentació social, inflació econòmica i aprofundiment de les desigualtats. L’operació, que de fet és una col·laboració publicoprivada entre el govern malgaix i la segona transnacional minera a escala global, ha marcat un punt de no retorn en la vida de la zona. Les protestes en contra de l’operació han estat durament reprimides, amb la connivència dels mitjans de comunicació que, per exemple, no van reportar tres morts en mans de les forces de seguretat ocorregudes en una manifestació l’octubre de 2023.
A Toliara, les comunitats temen el mateix destí. Fa anys que l’amenaça de la mina de terres rares plana sobre les seves vides, però no s’han quedat de braços plegats. Des del 2014, hi ha hagut nombroses accions de denúncia i protesta contra l’activitat de Rio Tinto, que tot i la forta repressió, han aconseguit frenar els plans extractius. Però l’acceleració de la cursa pels minerals crítics a escala global ha revifat el projecte, que va ser adquirit per l’empresa estatunidenca Energy Fuels l’octubre de 2024. En resposta a les pressions del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, el govern de Madagascar va aprovar, el 27 de novembre, el permís d’explotació del projecte.
Aquest cas no és l’únic. També, al nord del país, a la península d’Ampasindava, fa anys que les comunitats s’oposen a l’extracció de terres rares. En una zona amb unes condicions climatològiques molt diferents al Sud, els cultius agroecològics prometen una vida digna i en harmonia amb els costums i l’entorn local. Les poblacions, traumatitzades pel període de mostratge que va comportar l’excavació de centenars de forats en el seu territori, celebren que l’empresa es retirés i recalquen com la vida ha “tornat a la normalitat”. Tanmateix, no saben quant durarà la calma. De moment, el projecte continua aturat, gràcies a una barreja de la pressió de la societat civil sobre empreses i inversors i les dificultats d’accés a la zona que posen en dubte la viabilitat econòmica del projecte.
El que passa a Madagascar és un episodi més de la nova onada extractivista colonial. L’afany per les terres rares i altres minerals crítics per part de governs i corporacions del Nord global amenaça els mitjans de subsistència de les comunitats del sud. Aquesta dinàmica no només és responsable del canvi climàtic i dels impactes adversos que les poblacions de països com Madagascar ja estan patint, sinó també de les noves amenaces que la mineria al servei de les noves tecnologies representa per a les seves vides.
Davant d’aquesta injustícia, desafiar el discurs de l’inevitable creixement de la demanda de minerals és imperatiu. Això també significa abandonar el paradigma del creixement econòmic, que és una il·lusió en un planeta amb recursos finits i que només és possible a determinades parts del món a costa d’altres parts d’on provenen els recursos. El Nord Global hauria d’assumir la responsabilitat del deute climàtic, ecològic i colonial acumulat i liderar una transició global veritablement justa, que respongui a les necessitats reals de cada territori posant la vida de la majoria – en lloc dels beneficis d’una minoria– al centre.
