La violència contra persones trans i transvestits, en especial dones trans, sembla que s’ha agreujat en els darrers temps. El cruel assassinat de Sara Millerey González Borja, una dona trans colombiana, ha generat commoció i evidència la manera com quotidianament persones trans són condemnades a la mort prematura a conseqüència del sistema racista, heteropatriarcal i capitalista en què vivim.
Per la seva banda, la setmana passada el Tribunal Suprem del Regne Unit va dictaminar que, quan la llei d’Igualtat de 2010 fa esment a “dona” i “sexe”, s’està referint a “dones biològiques” i a “sexe biològic”. En conseqüència, les dones trans queden excloses d’aquesta categoria legal, encara que per al tribunal continuen protegides contra la discriminació sota la característica de reassignació de gènere. La sentència utilitza diverses vegades l’expressió “viure com una dona” i haver iniciat algun tractament per “convertir-se en una dona” com a criteris per delimitar l’abast aquesta protecció.
Aquesta greu sentència consolida una llarga pràctica de part del feminisme que consisteix a oposar-se i atacar activament els drets de persones trans. Tot i que aquestes estratègies no són noves, han recobrat especial vigència i s’agreugen pel grau de violència que s’exerceix cap al col·lectiu trans i transvestit. Com la decisió evidència, entre els diferents arguments que s’esgrimeixen, subjau la discussió entorn de les nocions de sexe i gènere. Hi ha feministes que defineixen les dones en relació amb el sexe i les consideren com les úniques destinatàries de les polítiques antidiscriminatòries per raons de gènere. Consideren el “sexe” una característica biològica, per tant, “natural”, i el “gènere” un producte cultural.
La greu sentència del Tribunal Suprem del Regne Unit consolida una llarga pràctica de part del feminisme que consisteix a oposar-se i atacar activament els drets de persones trans
Tot i això, aquestes aproximacions són qüestionades per feministes del sud global perquè reprodueixen categories colonials, supremacistes i jerarquitzants. Oyèronké Oyěwùmí a La invenció de les dones analitza la manera com l’obsessió occidental amb el determinisme biològic (lligada amb el racisme) s’actualitza amb el pas del temps. Per a l’autora, a les societats occidentals la categoria social “dona” està ancorada al cos: es defineix en funció de la presència o absència de certs òrgans, i es construeix sempre en oposició a la categoria “home”. Aquesta base biològica no només determina una posició social, sinó també una manera de ser, una ontologia que es presenta com a fixa i immutable.
Oyěwùmí adverteix, a més, que el feminisme queda atrapat en aquesta lògica en oposar el fet biològic amb la cultura, ja que en lloc de qüestionar-la, acaba reforçant-la, tal com ho fa la sentència. D’aquesta manera, l’autora qüestiona la visió occidental del gènere pel seu ancoratge biològic-colonial, mostrant que imposa jerarquies que no són universals.
El capitalisme eurocentrat, a través del colonialisme, va introduir diferències de gènere on anteriorment no existien, el sexe a les societats precolonials no estava marcat per la jerarquia del gènere
En aquesta mateixa línia, María Lugones ensenya que el capitalisme eurocentrat, a través del colonialisme, va introduir diferències de gènere on anteriorment no existien, ja que l’organització del sexe a les societats precolonials no estava marcada per la jerarquia del gènere, ni eren necessàriament heterosexuals o binàries. D’aquesta manera, la insistència en el binarisme de gènere com una cosa “natural” esborra les formes en què, al llarg de la història, el colonialisme i el racisme han exercit violència contra les corporalitats que no encaixen al sistema home-dona. El que és binari no és un fet universal, ni de bon tros “natural”, és el resultat de la imposició i de la supressió violenta de les diversitats existents.
En aquest sentit, és urgent teixir aliances transfeministes i antiracistes perquè el supremacisme modern i colonial es reactualitza constantment. Utilitza les velles fórmules de sempre per determinar qui és digne de protecció i qui no. Com ensenyen les zapatistes, “hi ha els que no són ni homes ni dones i que nosaltres els anomenem otroas, però que aquestes persones es diuen com els dona la gana, i no els ha estat fàcil guanyar aquest dret… perquè les burlen, les persegueixen, les violenten, les assassinen. I a poc encara les hem d’obligar que o són homes o són dones?” Perquè, com diuen elles, al final la lluita és per la nostra llibertat i ara ens toca defensar-la.
