És la cultura, de manera inherent, un agent de transformació i emancipació social? Amb aquesta pregunta ens desafia Jaron Rowan al llarg de les pàgines del seu Manual para quemar el Liceo. Manifiesto por una cultura ecológica, editat per Traficantes de Sueños. A la Llibreria Murmuri ens encanten els llibres incendiaris, els artefactes literaris de guerrilla, aquells que plantegen reptes i ens desafien a fugir de les convencions. El volum que us volem recomanar analitza certa noció de cultura que perdura en els nostres dies, tot i les esmenes a la tradició il·lustrada i als seus llegats. Despulla aquesta noció burgesa de la cultura i com impregna les polítiques públiques, s’imposa per mitjà de la indústria cultural i hegemonitza l’imaginari en les nostres societats actuals.
Jaron Rowan ens condueix en un viatge pels estadis de conformació d’aquesta idea de cultura i les principals contradiccions que guarda en ella mateixa. La principal, el lloc d’intersecció entre el potencial de fomentar el nostre creixement intel·lectual, d’alliberar-nos i ajuntar-nos socialment enfront de la capacitat d’adoctrinament, d’homogeneïtzació i sotmetiment social. Tal com explicava Dave Randall en el seu llibre Sound System. El poder político de la música, editat per Katakrak el 2018, la cultura i les seves representacions han estat històricament en disputa en les nostres societats dividides, de classes. En un vaivé de xocs entre concepcions idealistes i materialistes del fet cultural, el llibre ens porta a grans preguntes. L’autor apunta a combatre una concepció purament idealista, individualista i liberal, desconnectada dels contextos sociopolítics i de les desigualtats que travessen i divideixen les nostres societats, així com de les condicions ambientals en les quals vivim. Una concepció que no té res a veure amb la cultura entesa com a procés col·lectiu, com a experiència social.
Cal recordar aquelles aventures de la contracultura militant de principis dels 2000? Aquell Manual de guerrilla de la comunicación del Grupo Autónomo A.F.R.I.K.A., Sonja Brünzels i Luther Blisset, editat per Virus (2006). La impugnació dels drets d’autor i la crítica a la cultura tutelada per l’estat venia de la mà d’autories col·lectives, noms múltiples com Wu Ming i la meravellosa narrativa que ha arribat als nostres dies traduïda per editorials com Tigre de Paper –Proletkult (2021) o Altai (2019)–, Manifest Llibres amb Ovni78 (2024) i Cantamapes, de la mà de l’editorial Sembra (2015).
Per explicar el desplegament d’aquesta cultura burgesa, Jaron Rowan examina els seus principals fronts de reproducció en institucions, polítiques públiques, normatives, models econòmics i fonts de finançament, però també se centra en la importància de les polítiques afectives o estètiques. L’estètica entesa com aquella llei no escrita que condiciona col·lectivament els gustos i desitjos socials, però que ens interpel·la de manera íntima com si fossin únics i originals. Per mitjà de l’individualisme, el subjectivisme i l’emotivisme, la cultura burgesa s’ha consolidat com a hegemònica en els nostres temps i determina en gran manera la nostra construcció com a subjectes neoliberals. Un exemple d’aquestes polítiques estètiques i els seus rastres en les societats punitives el trobem en la manera d’abordar les violències sexuals actualment, com bé ens expliquen Laura Macaya i el col·lectiu Hamaca al llibre Conflicte no és el mateix que abús, editat per Caliu (2024).
Com canviar el model organitzatiu, les condicions materials de vida sense un canvi en la sensibilitat i la percepció estètica? Com canviar aquestes últimes sense canvis estructurals quan la nostra manera d’entendre i sentir el món està tan directament condicionada pels models de producció, la propietat privada i les normes jurídiques? Davant d’aquesta disjuntiva, Rowan ens proposa el desplegament d’estètiques ecològiques que permetin tramar i articular el particular amb el col·lectiu, l’individual amb l’estructural i la intimitat amb la sensibilitat social. El llibre contraposa una proposta de pensament ecològic que tingui ben present la connexió de la cultura en el seu entorn social i natural i que ens permeti superar la cultura com a artefacte desvinculat de les comunitats a on es construeix i desenvolupa, evitar que derivi en una ficció inútil a les necessitats socials i en un mer instrument de reproducció d’una classe de privilegiats. La cultura ecològica, ens anima Rowan, “aposta per promoure el potencial de la cultura en l’establiment de vincles insospitats. Aposta per obrir ponts amb l’inaudit, amb allò que encara no té nom”. Ens toca, doncs, sorprendre’ns com en aquella preciosa i palpitant Tengo miedo torero de Pedro Lemebel (reeditat per Las Afueras el 2021) on s’enreden a ritme de bolero militància política, dissidència sexual, brilli-brilli, barris marginals i històries personals amb història col·lectiva.
MURMURI
Som una llibreria i espai de cultura crítica al mig del Barri Vell de Manresa. Vam aixecar la persiana fa un any amb el propòsit d’aportar pensament crític a la ciutat i contribuir amb una eina per a la transformació i l’emancipació social per mitjà de llibres i de pràctiques col·lectives com la reflexió, la formació, el debat i la producció de coneixements en comú. Acollim presentacions, formacions, tallers, grups de lectura. Estem enxarxades a la Fundación de los Comunes.
